Em miro al mirall i xerro, monòlegs solitaris.
Qui ets?
On vas?
Què desitges?
Quan et toca valorar el que tens, el que desitges, el que pots tenir, quan juntes tots els components de la teva vida sents que el pes de la desició és molt gran, voldries tornar a ser un xic i viure sense decidir.
Molts cops em sento sola, envoltada de gent i la meva ànima solitària. Em veig, em palpo, sento que soc viva i perduda.
No és una sensació nova, m'ha acompanyat de sempre, conviu amb mi. Trobar un ser que comprengui aquests vuits és difícil, trobar qui sigui capaç de fer-te oblidar aquestes sensacions, un somni.
El somni es va convertir en realitat, però com tot en aquesta vida te un preu i aquest és el objecte dels meus diàlegs.
A vegades el cost se'm torna molt feixuc, penso que no podré suportar pagar-lo, llavors l'ànima es rebota el ser abraça tots aquells petits instants que m'ha omplert de vida i comença una discusió amb el cap.
El mon s'atura, la meva vida queda en stand bye, amb el desig de ser i no ser, tot passa pel meu costat, obro les finestres i les tanco, el desig de comunicar-me ha desaparegut, la curiositat queda soterrada sota capes de melancolia.
A vegades voldria cridar, a vegades sols plorar, a vegades una risa irònica m'envolta i a vegades em quedo abraçada a la foscor.
Apareixen raigs de llum, guaito el sol, sento que m'escalfa, gaudeixo dels camins i somric de nou envoltada en la solitud.
Diàlegs solitaris.
Amagada sota un
conformisme
